La història de C. (i la de molts altres)

En C. acaba d’arribar a casa, són les vuit del vespre. Fa més de dotze hores que n’ha sortit per anar a la feina. L’horari laboral d’estiu hauria de ser de vuit a tres, però gairebé no hi ha cap dia que surti a les tres. L’hora d’entrada, la compleix escrupolosament. Els seus caps són molt mirats amb això. Però l’hora de plegar és tota una altra cosa... Hi ha massa dies que, com avui mateix, fa doble jornada. Li prometen, a canvi, dies de vacances, però ell per ventura s’estimaria més fer l’horari estipulat. O que li paguessin les hores extres...

És enginyer de telecomunicacions i és la seva primera feina. Ha tingut sort. El setembre presentava el treball del màster i a l’octubre ja treballava per a una bona companyia de telecomunicacions. No és, el seu cas, el de tants joves que amb estudis i bons currículums encara esperen una oportunitat laboral. Per força ha d’estar content... té feina i, a més a més, del que ha estudiat... i n’està... no es pot queixar...

La realitat, però, és que fa la feina de dues persones de la seva mateixa especialitat i li paguen com si fos un auxiliar administratiu no qualificat. I n’ha de donar les gràcies? I tant que sí! Altrament, si gosés reclamar més bones condicions econòmiques o laborals podria trobar-se al carrer i passar, així, a la llarga nòmina de joves desocupats! Ara ha de callar i fer el que li manin, i fer bona cara, i resoldre problemes, i no donar-ne!

Mentrestant, els seus caps es pengen la medalla d’una feina ben feta, duita a terme en els terminis prevists i amb una inversió econòmica risible. Ah!, i ells sí que cobren una nòmina adequada al seu càrrec i responsabilitat!