dilluns, 1 de juny del 2015

L’hora de l’inventari

 Com les botigues d’un temps que, passada la corrua de les festes de nadal, cap d’any i reis, feien inventari de les existències dels seus productes, ella volgué fer arqueig del seu estoc. Faltaven poques hores perquè 2014 quedàs liquidat del tot i, malgrat que és un tòpic ben generalitzat, era un bon moment per fer balanç i per preparar-se per als dotze mesos següents.
S’assegué davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador i començà l’article que havia de cloure l’any... Però hagué d’abandonar la tasca d’escriure’l, perquè alguna feina urgent requerí la seva atenció. Guardà l’article a la carpeta de les coses pendents, on ha romàs fins avui. D’això fa cinc mesos.
2014 començà malament. Dit així, talment, sense pal·liatius ni atenuants. Uns mesos abans havia escrit que era dins el túnel, la sortida del qual ni podia albirar. Un túnel que la mantenia en la foscor més absoluta i que, a poc a poc, s’anava transformant en un pou en què s’anava enfonsant, malgrat els seus esforços titànics, i que l’anava sumint en la penombra de les inseguretats més insalvables. Un dia, però, rebé un correu electrònic i, un altre dia, sonà el telèfon. I una claror tènue anuncià, com d’amagatotis, la sortida del túnel.
D’això fa un any, al llarg del qual ha anat enllaçant encàrrecs de correccions de llibres i alguna traducció. Ara és una treballadora per compte propi. I, tot i el retard en el cobrament d’algunes factures —la qual cosa la manté encara en una certa precarietat econòmica—, està molt contenta i torna a reconèixer-se davant el mirall de la seva consciència. Fins i tot es troba més guapa i atractiva.
Sap que aquesta nova situació no és definitiva: no té la seguretat d’un contracte ni d’una nòmina a final de mes, però aquest és el present dels autònoms, que cada dia han de treballar per guanyar-se nous clients, per aconseguir nous encàrrecs...
Tanmateix, per a aquesta dona que tant de temps ha estat desocupada l’important és que ha deixat de ser invisible, que ha recuperat seguretats que pensava perdudes per sempre, que es torna a confiar en la seva experiència i els seus coneixements, que cada dia li ofereix possibilitats de ser útil, que futur no és un mot maleït ni carregat d’incerteses...
Mira enrere i es veu tensa i trista. I, això no obstant, no pot deixar de reconèixer que, malgrat tot, ha tingut molta de sort. Sí, molta de sort, perquè aquest llarg camí de desesperança no l’ha fet sola. La presència, la companyia i el recolzament de la seva família, dels seus amics (tants d’amics i tan bons amics!), han estat del tot primordials perquè no ho abandonàs tot, perquè no es fes fonedissa per sempre. No els podrà correspondre mai el seu suport incondicional.
També, i no és gens negligible, ha d’agrair totes les persones que han visitat aquest bloc, que han llegit aquests pensaments i que, sense saber-ho, l’han ajudada: no es poden imaginar la il·lusió que li feia veure que algú des dels Estats Units, Rússia, Luxemburg, Alemanya, Noruega, França, Ucraïna, el Regne Unit, els Països Baixos o Espanya, per posar alguns exemples, s’interessàs, ni que fos per casualitat, pel diari d’aquesta dona desocupada.
Gràcies a tots!
S’havia assegut davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador per fer inventari i començà l’article que havia de cloure l’any... i la seva llarga, llarguíssima, estada a la llista de persones desocupades. Sí, a la fi, després de quaranta mesos d’inactivitat laboral, torna a estar ocupada!