Esqueixos de primavera

Per ventura no és més que un miratge, una il·lusió provocada per la necessitat urgent de sentir-se novament membre activa de la comunitat de treballadors. Per ventura tot plegat no és més que una coincidència, una concurrència d’atzars, però l’encàrrec de corregir alguns llibres i de traduir-ne uns altres li ha retornat l’esperança i li ha donat la impressió que torna a fer part del món.

A banda de la precarietat econòmica que l’atur causa —no gens negligible, certament—, una situació de desocupació laboral, més si és de llarga durada, com és la seva, comporta un deteriorament de les certeses i les seguretats personals, i tot el que hom ha atresorat amb esforç, dedicació i temps —les capacitats intel·lectuals, les habilitats laborals, els coneixements i les experiències pràctics, les relacions professionals...— sembla que té data de caducitat. Fins i tot hom té la sospita, i el temor, que ha tornat invisible.

Així que, quan rebé el correu electrònic d’aquella al·lota madrilenya que havia conegut un vespre en un sopar fa dos o tres anys, i en la qual no havia tornat a pensar, en què li proposava la correcció d’un llibre, saltà d’alegria: algú es recordava d’ella i confiava en les seves aptituds!

Dies després rebia diverses telefonades: li encomanaven altres feines de correcció de llibres i dues traduccions!

Deu ser cert que l’economia es recupera? O, cosa que és més creïble, només és una casualitat? No vol fer-se moltes il·lusions, perquè, probablement, després d’aquesta petita pluja d’encàrrecs, tornarà la sequera. Mentrestant, però, la seva malmesa esperança s’ha recuperat una mica, i l’optimisme també. I no és poca cosa, tal com havia passat aquest tortuós hivern. I, a més, d’ençà que rebé aquests encàrrecs, alguns dels quals ja ha enllestit, té la sensació que torna a ser visible. I això li agrada, i molt.

(Publicat a Serra d’Or, juny de 2014)

Endurança i longanimitat

Està cansada d’usar sempre les mateixes paraules per a narrar el tràngol que li ha tocat passar d’un temps ençà. Esperança, descoratjament, neguit, inseguretat, resignació, por, incertesa, fracàs, fortitud, indignació, desassossec, futur... comencen a no voler dir res de tant que les utilitza. I, tanmateix, descriuen un estat d’ànim, el seu, que fa malabars per mantenir-se serè i coratjós.

Al matí, davant un cafè amb llet fumejant i tot un nou dia per passar, fa acte de fe: el so estrident del telèfon trencarà la quietud de la llar, i un llibre per corregir, una entrevista, una feina vindran a guarir-la d’aquesta desesperança que malda per instal·lar-se definitivament a ca seva. Sap que el desànim no l’ajudarà a plantar cara al daltabaix que suposa una desocupació de llarga durada, engrevida, a més, per la seva edat. Propera a la cinquantena, és ben conscient del parany en el qual ha anat a parar.

Sovint es qüestiona si fa tot el que hauria de fer per tornar a una vida laboral activa, però no se sap contestar. Ha tocat a moltes portes, ha fet circular pels llocs més inimaginables el seu currículum, actualitzat, refet i tornat a refer, ha fet cursos, ha aspirat a una plaça de dependenta i a una de professora de secundària... I o bé és massa gran o no té experiència o no compleix tots els requisits. I els dies passen i res no canvia. O sí, però és la seva presència d’esperit, que adesiara trontolla perillosament.

I cada dia ha de perseverar en l’exercici de la longanimitat i l’endurança, perquè no és gens fàcil suportar aquest infortuni amb el cor il·lès. I, això no obstant, és el que ha de fer.

A tot hora, a cada instant, ha de fer recapte de serenor, confiança i paciència, molta paciència, ella, que d’ençà que ha començat la primavera és capaç de pujar vint vegades al dia al terrat només per veure si la seva petita morera ha tret més fulles!

(Publicat a Serra d’Or, maig de 2014)

El partit de futbol

És diumenge vespre. A les nou comença el que els aficionats al futbol en diuen “el clàssic”, això és un Madrid-Barça per als llecs, com ella mateixa. El pare i els germans s’han citat per veure’l plegats a un dels cafès del poble. A casa seva sopa un dels germans. Està nerviós i impacient, així que menja de pressa, quasi sense saber què engoleix, i marxa de pressa. Ella queda amb el nebot, que també vol veure el partit, però menja molt lentament, tant que desespera el pare. Ella, per evitar una discussió entre pare i fill, s’ha oferit a acompanyar el nin al cafè, que és a dues passes de ca seva.

No té intenció de quedar-hi. Els partits de futbol, tret que s’hi marquin molts de gols, l’avorreixen una mica: no en coneix les regles, no sap què és un córner, ni un fora de joc, ni quan ni perquè l’àrbitre treu les targetes.

El cafè on han quedat els seus acull la penya barcelonista de la localitat —son pare i un dels germans en són socis— i té una sala exclusiva per als penyistes. Tanmateix, son pare ha reservat taula a la terrassa, perquè, diu, les cadires són més còmodes.

És un vespre de molta feina per al bar. Molta gent s’hi reuneix per veure el partit i aprofita per sopar-hi d’un pa amb oli, un variat o una hamburguesa completa. A més de la sala dels penyistes, hi ha el cafè pròpiament, una gran estança, avui plena de gom a gom, i la terrassa, en la qual tampoc no hi ha cap cadira buida. Els cambrers, amb les comandes, passen entre la clientela amb feines i treballs. Probablement, ella no l’havia vist mai tan concorregut, el cafè.

La majoria dels assistents són culés declarats, però a la terrassa, a la dreta, separades per una línia invisible, hi ha algunes taules ocupades per seguidors del Madrid.

La contesa futbolística comença. El Barça marca el primer gol i els nervis esclaten amb una cridòria entusiasta. Marca el Madrid i els seus s’esbraven encantats. El matx continua, ara un fa gol, ara l’altre... i ella el segueix sense parar-hi gaire atenció... Li agrada més observar la gent.

Fa comptes tornar-se’n cap a casa quan acabi el primer temps. La pausa acaba i ella encara és allà.

Es mira un jove assegut a prop d’ella, que, quan el Barça fa un gol, s’aixeca de la cadira i mira desafiador cap al cantó dels contraris. Seu amb la família —o això és el que ella dedueix—: son pare, sa germana, o és l’al·lota?, i sa mare. Aquesta, quan ha acabat de sopar, ha tret d’una bossa les agulles de fer calça i s’ha posat a teixir el que sembla un jerseiet d’infant. Adesiara alça els ulls cap a la pantalla del televisor.

Quan el Barça empata a tres gols amb el contrincant, guaita cap on seuen els madridistes. Semblen convençuts de la victòria del seu equip. Però, ai las!, es produeix el gol del desempat de part dels blaugranes! Tot el cafè exclama amb un crit eixordador: “Gooool!”. Tot el cafè, llevat dels pobres madridistes, en franca minoria.

Al cau dels penyistes, el partit s’ha seguit escoltant la retransmissió radiofònica de Puyal i quan acaba, eufòrics pel resultat, s’alcen a cor cantant l’himne del Barça. A fora, els altres, els de l’equip perdedor, s’han fet fonedissos.

Acompanyada pels seus ben entusiasmats, torna cap a casa. Amb tants gols com s’han marcat, el partit no se li ha fet avorrit ni llarg. Al final, ho ha de confessar, fins s’ho ha passat bé.

Quan sona el telèfon

Al principi d’aquest trasbals, quan sonava el telèfon, el cor li saltava ple d’esperança: seria per a una entrevista? Quina de les empreses a les quals havia enviat el currículum s’interessava per ella? I es preparava per contestar amb veu serena. No volia que de l’altra banda sentissin una veu inquieta i desesperada. De vegades, fins i tot, abans de despenjar assajava un “digui”, per aclarir la veu i que no sonés rogallosa, com esquerdada, sinó alegre, ferma, segura.

Som a final de mes. El telèfon sona i ella salta. No hi haurà esperança ni serenitat en la seva veu, ni provarà de desenrogallar-se-la. Sap qui li truca, en reconeix el número. També sap que de l’altra banda del fil telefònic no hi haurà cap proposta d’entrevista. Està temptada de no contestar, però sap que insistiran fins que no despengi. Deixa sonar el telèfon una mica i, finalment, quan ha fet provisió de coratge, respon. És una de les empreses del banc. Li informen que està en descobert i li demanen quan farà un ingrés que satisfaci el deute.

I, mentrestant, la trucada que tant desitja i espera, la que l’ha de citar per a una entrevista, encara no s’ha produït. I això que d’ençà que començà aquesta particular travessia del desert han passat molts de dies, massa mesos com per poder conservar l’esperança il·lesa. Fa massa temps que els seus dies són plens d’una angoixa molt mala d’esbandir. Viu en un desfici gairebé permanent. Les seves nits són un seguit de malsons; els seus dies transcorren sense rumb, desnortats. I menja sense gana. Si almenys pogués contenir-se, no hauria de comprar-se roba nova... Però massa sovint la força de voluntat l’abandona, com també tantes il·lusions i esperances, que van i vénen i romanen poc temps amb ella.

No és, però, el moment de defallir. Ho sap. Ara ha de desenrogallar-se la veu, ha de fer recapte de serenitat i seguretat, i d’esperança i il·lusió, no fos cas que sonés el telèfon...

(Publicat a Serra d’Or, febrer de 2014)