dijous, 7 de novembre del 2013

Dins el túnel


Cada dia que passa, algunes coses se li fan més difícils, sobretot les relacionades amb leconomia. És cert que darrerament ho contava fa alguns dies—, algunes feinetes li reporten migrades entrades que li permeten anar passant les setmanes, però no són suficients per afrontar segons quins pagaments. Aviat haurà de decidir si deixa ca seva, que té llogada. I aquesta decisió, que sembla la més assenyada, li treu el son. Fa dies que les seves nits s’omplen d’insomnis i malsons. Al matí, intenta sobreposar-se al neguit permanent en què viu i, tanmateix, per més esforços que faci, no aconsegueix alliberar-se del corcor que li rosega l’estómac.
Fa devers vint anys que abandonà la llar familiar. Va ser una decisió que rebé tot el suport dels seus pares, que l’ajudaren a l’hora de cercar pis, de moblar-lo i d’equipar-lo.
Ha de reconèixer que els primers dies al seu pis de dona independent s’hi trobà molt tota sola. Ben igual que quan uns enamorats fan el pas de viure en parella i han d’aprendre a conèixer, i respectar, la llarga nòmina de petites misèries de cadascun, ella va haver d’aprendre a viure amb ella mateixa. Al principi no va ser fàcil i cercava sempre que podia la companyia dels pares, els germans, els amics; però així com passava el temps es descobria passant cada vegada més gust de la seva solitud, que aviat es convertí en una excel·lent presència. Sí, li agrada viure sola i li agrada la independència que aquesta circumstància li ofereix.
Durant anys, ca seva ha estat lloc de reunió dels amics, entre els quals s’ha fet un cert nom de bona cuinera. I ella ha vist més que pagats els seus esforços davant els fogons quan l’assemblea s’allargava i ningú frisava de marxar: l’ambient convidava a gaudir l’estona.
I els nebots? Els nebots consideren ca seva com si fos la pròpia. El lloc on es poden viure aventures divertides, on tenen tota mena d’estris per fer treballs manuals que la tia, tan mancada d’imaginació per a algunes coses, s’inventa i fa realitat.
I què farà de tantes coses que els anys han dut fins a la seva llar? On aniran a parar? Sap que no són més que coses, objectes materials, la possessió dels quals no és absolutament necessària per a la supervivència. Tanmateix, cada quadre, cada llibre, fins i tot la vaixella que un any li dugueren els Reis d’Orient fa part d’una història, d’una experiència vital...
Aquesta dona desocupada és a punt de tornar a començar la seva vida. És un inici ple de preguntes, de dubtes, d’incerteses i de tristeses, perquè aquest nou començament l’obliga a renúncies molt doloroses. Sí, tot el que durant anys ha anat atresorant com el bé més preuat, ara trontolla perillosament.