Cada dia
que passa, algunes coses se li fan més difícils, sobretot les
relacionades amb l’economia.
És cert que darrerament —ho
contava fa alguns dies—,
algunes feinetes li reporten migrades entrades que li permeten anar
passant les setmanes, però no són suficients per afrontar segons
quins pagaments. Aviat haurà de decidir si deixa ca seva, que té
llogada. I aquesta decisió, que sembla la més assenyada, li treu el
son. Fa dies que les seves nits s’omplen d’insomnis i malsons. Al
matí, intenta sobreposar-se al neguit permanent en què viu i,
tanmateix, per més esforços que faci, no aconsegueix alliberar-se
del corcor que li rosega l’estómac.
Fa devers
vint anys que abandonà la llar familiar. Va ser una decisió que
rebé tot el suport dels seus pares, que l’ajudaren a l’hora de
cercar pis, de moblar-lo i d’equipar-lo.
Ha de
reconèixer que els primers dies al seu pis de dona independent s’hi
trobà molt tota sola. Ben igual que quan uns enamorats fan el pas de
viure en parella i han d’aprendre a conèixer, i respectar, la
llarga nòmina de petites misèries de cadascun, ella va haver
d’aprendre a viure amb ella mateixa. Al principi no va ser fàcil i
cercava sempre que podia la companyia dels pares, els germans, els
amics; però així com passava el temps es descobria passant cada
vegada més gust de la seva solitud, que aviat es convertí en una
excel·lent presència. Sí, li agrada viure sola i li agrada la
independència que aquesta circumstància li ofereix.
Durant
anys, ca seva ha estat lloc de reunió dels amics, entre els quals
s’ha fet un cert nom de bona cuinera. I ella ha vist més que
pagats els seus esforços davant els fogons quan l’assemblea
s’allargava i ningú frisava de marxar: l’ambient convidava a
gaudir l’estona.
I els
nebots? Els nebots consideren ca seva com si fos la pròpia. El lloc
on es poden viure aventures divertides, on tenen tota mena d’estris
per fer treballs manuals que la tia, tan mancada d’imaginació per
a algunes coses, s’inventa i fa realitat.
I què
farà de tantes coses que els anys han dut fins a la seva llar? On
aniran a parar? Sap que no són més que coses, objectes materials,
la possessió dels quals no és absolutament necessària per a la
supervivència. Tanmateix, cada quadre, cada llibre, fins i tot la
vaixella que un any li dugueren els Reis d’Orient fa part d’una
història, d’una experiència vital...
Aquesta
dona desocupada és a punt de tornar a començar la seva vida. És un
inici ple de preguntes, de dubtes, d’incerteses i de tristeses,
perquè aquest nou començament l’obliga a renúncies molt
doloroses. Sí, tot el que durant anys ha anat atresorant com el bé
més preuat, ara trontolla perillosament.