La història de C. (i la de molts altres)

En C. acaba d’arribar a casa, són les vuit del vespre. Fa més de dotze hores que n’ha sortit per anar a la feina. L’horari laboral d’estiu hauria de ser de vuit a tres, però gairebé no hi ha cap dia que surti a les tres. L’hora d’entrada, la compleix escrupolosament. Els seus caps són molt mirats amb això. Però l’hora de plegar és tota una altra cosa... Hi ha massa dies que, com avui mateix, fa doble jornada. Li prometen, a canvi, dies de vacances, però ell per ventura s’estimaria més fer l’horari estipulat. O que li paguessin les hores extres...

És enginyer de telecomunicacions i és la seva primera feina. Ha tingut sort. El setembre presentava el treball del màster i a l’octubre ja treballava per a una bona companyia de telecomunicacions. No és, el seu cas, el de tants joves que amb estudis i bons currículums encara esperen una oportunitat laboral. Per força ha d’estar content... té feina i, a més a més, del que ha estudiat... i n’està... no es pot queixar...

La realitat, però, és que fa la feina de dues persones de la seva mateixa especialitat i li paguen com si fos un auxiliar administratiu no qualificat. I n’ha de donar les gràcies? I tant que sí! Altrament, si gosés reclamar més bones condicions econòmiques o laborals podria trobar-se al carrer i passar, així, a la llarga nòmina de joves desocupats! Ara ha de callar i fer el que li manin, i fer bona cara, i resoldre problemes, i no donar-ne!

Mentrestant, els seus caps es pengen la medalla d’una feina ben feta, duita a terme en els terminis prevists i amb una inversió econòmica risible. Ah!, i ells sí que cobren una nòmina adequada al seu càrrec i responsabilitat!

Una vegada més

Fa dies que espera una telefonada, un correu electrònic que l’informi que ha estat seleccionada per passar les proves per a una feina.
Amb tot, sap que sovint és molt ingènua, en té proves a bastament. Quan envia el seu CV per a una oferta que s’adiu amb la seva experiència, es fa moltes il·lusions. Ha dipositat moltes esperances en aquest correu i ja es veu preparada per a l’entrevista o per a les proves que hauria de superar. I té ganes d’enfrontar-se al repte d’unes proves i d’una entrevista personal. Tanmateix, fins al dia d’avui no li han oferit ni la possibilitat d’una entrevista. Ella, incansable i optimista, pensa que aquesta vegada serà diferent.
Però aquest vegada no és diferent, i el missatge que rep no és distint del que ha rebut altres vegades: “Lamentem...”. Aleshores, el món, tot el món trontolla i torna el desànim i la sensació de fracàs, que així com van passant els mesos es fa més pregona.
Està cansada, molt cansada, de no fer feina, de patir pel futur, de sentir-se inútil i frustrada, de passar pena a l’hora d’haver de fer front a les factures, de demanar ajuda, de sentir-se exclosa del món laboral. Sí, n’està molt cansada... i no sap com sortir-se’n.
Hi ha dies que comencen molt bé; hi ha dies que no s’haurien d’espatllar amb males notícies. Avui n’era un d’aquests. I si vol que aquest dia que prometia esperances acabi bé, haurà de fer-se forta. I se’n farà. Es posarà el seu millor vestit i sortirà disposada a ser optimista i ingènua. Demà, per ventura, rebrà el missatge que espera.

Una reunió matinal

Són les dotze del migdia d’un dia feiner qualsevol. Sense haver-se citat prèviament, han coincidit al cafè sis adults, les edats dels quals van dels trenta-quatre als quaranta-set anys. De tots, només n’hi ha un que tingui feina fixa. És bomber i avui no té torn. Un altre, un tècnic de televisió, ha acabat el contracte. Molt probablement el tornaran a contractar, però suposa que les condicions econòmiques no seran les mateixes i que li oferiran un sou més esquifit que el que ha tingut fins ara, que, per cert, no era gens generós.

Enguany, la mestra de música de primària i periodista ha fet feina tot el curs en una escola, però no sap si per al curs que ve en tendrà. La seva parella és arquitecte. Acabà la carrera el dia que començava la crisi, així que no ha conegut el moment d’esplendor de la construcció, quan tots els oficis i professions que hi estan relacionats anaven tan grassos. Amb tot, està content: un dia d’aquests l’han d’entrevistar per a una feina. Naturalment, no és d’arquitecte, però és del ram de la construcció i ja li va bé.

A la rotllada també hi ha una professora de cant. Estudià biologia, però abans i tot d’acabar la carrera ja sabia que dedicaria tots els seus esforços a la música. Algunes classes particulars li permeten fer petites aportacions a l’economia familiar, però tot plegat poca cosa.

Finalment, hi ha aquesta dona desocupada, que es llicencià en filologia i que ha treballat en el món editorial. Aviat seran tres els anys que figura a les llistes del Servei d’Ocupació com a demandant de feina.

La reunió s’allarga. Com que som a l’estiu, sembla que estan de vacances, perquè ningú no té pressa i cap d’ells no ha de complir amb obligacions ni horaris laborals. Hi ha dos menuts que juguen. Els adults, aparentment despreocupats, parlen de qüestions diverses mentre els observen.

Són les dotze del migdia d’un dia feiner qualsevol i sis persones adultes que haurien d’estar fent feina seuen tranquil·lament en un cafè.

Hàbits higiènics o una arrancada de cavall...

Probablement, el que més li costa a aquesta dona desocupada és alçar-se del llit cada matí. No és res nou, no. De sempre, per dur a terme l’acte mateix de desempallegar-se dels llençols i emprendre l’acció de posar-se en posició vertical ha hagut de menester una gran força de voluntat. S’hi està tan bé al llit! A l’hivern, la tebior que l’embolcalla és tan dolça, i a fora hi fa tant de fred... i a l’estiu, la penombra de la cambra és tan agradable...

Al vespre, abans d’adormir-se, li agrada llegir. De vegades només són dues pàgines, de vegades és una estona llarga. Però llegir al llit al matí, quan ja és del tot senyora de la seva consciència, és tot un delit! Del carrer li arriben les veus dels veïns. “Bon dia!”, es desitgen uns als altres, i ella, del llit estant, absorta en la lectura, sent aquesta remor matinal com si pertanyés a una altra realitat. Va passant les pàgines del llibre, les hores s’escolen molt de pressa, i aquesta dona desocupada encara no ha posat els peus a terra...

Hi ha dies que no té ganes de llegir, aleshores simplement cova al llit, escolta la ràdio, mira al sòtil, de vegades es torna a adormir... La qüestió és endarrerir, tant com la vergonya li permeti, l’acció d’aixecar-se!

El problema rau, molt sovint, en el fet que totes les tasques, tots els seus horaris, pateixen un endarreriment alarmant: berena tard, dina tard, sopa tard, es colga tard...

Vista aquesta mandra matinera (i les seves conseqüències), s’explica la seva satisfacció d’avui: a les vuit ja era damunt la bicicleta a punt per a una passejada! El miracle s’ha obrat, siguem sincers, gràcies a una de les seves cunyades, amb la qual s’han fet el ferm propòsit de sortir cada matí amb la bici, prestet, abans que la calor no sigui insuportable.

Per a ella, aquesta dona desocupada, en el propòsit d’aixecar-se d’hora per fer una mica d’exercici hi ha un objectiu de més abast que el d’estar en forma física, el d’imposar-se uns hàbits “higiènics” i uns horaris “normals”, perquè aquesta desocupació laboral de llarga duració, entre d’altres, ha tingut com a conseqüència un relaxament perillós de la seva rutina.

Clar que una flor no fa estiu, i la “matinada” d’avui quedarà en no res si demà, a les vuit del matí no és damunt la bicicleta. Ara, ha de ser inflexible amb el compromís que ha adquirit amb ella mateixa; incommovible amb les seves flaqueses i constant en els seus propòsits. Altrament, seria una arrancada de cavall del tot infructuosa i una aturada d’ase vergonyant. I, sincerament, no vol quedar malament amb ella mateixa.