Fa dies que espera
una telefonada, un correu electrònic que l’informi que ha estat seleccionada
per passar les proves per a una feina.
Amb tot, sap que sovint és molt ingènua, en té proves a bastament. Quan envia el seu CV per a una oferta que s’adiu amb la seva experiència, es fa moltes il·lusions. Ha dipositat moltes esperances en aquest correu i ja es veu preparada per a l’entrevista o per a les proves que hauria de superar. I té ganes d’enfrontar-se al repte d’unes proves i d’una entrevista personal. Tanmateix, fins al dia d’avui no li han oferit ni la possibilitat d’una entrevista. Ella, incansable i optimista, pensa que aquesta vegada serà diferent.
Però aquest vegada no és diferent, i el missatge que rep no és distint del que ha rebut altres vegades: “Lamentem...”. Aleshores, el món, tot el món trontolla i torna el desànim i la sensació de fracàs, que així com van passant els mesos es fa més pregona.
Està cansada, molt cansada, de no fer feina, de patir pel futur, de sentir-se inútil i frustrada, de passar pena a l’hora d’haver de fer front a les factures, de demanar ajuda, de sentir-se exclosa del món laboral. Sí, n’està molt cansada... i no sap com sortir-se’n.
Hi ha dies que comencen molt bé; hi ha dies que no s’haurien d’espatllar amb males notícies. Avui n’era un d’aquests. I si vol que aquest dia que prometia esperances acabi bé, haurà de fer-se forta. I se’n farà. Es posarà el seu millor vestit i sortirà disposada a ser optimista i ingènua. Demà, per ventura, rebrà el missatge que espera.
Amb tot, sap que sovint és molt ingènua, en té proves a bastament. Quan envia el seu CV per a una oferta que s’adiu amb la seva experiència, es fa moltes il·lusions. Ha dipositat moltes esperances en aquest correu i ja es veu preparada per a l’entrevista o per a les proves que hauria de superar. I té ganes d’enfrontar-se al repte d’unes proves i d’una entrevista personal. Tanmateix, fins al dia d’avui no li han oferit ni la possibilitat d’una entrevista. Ella, incansable i optimista, pensa que aquesta vegada serà diferent.
Però aquest vegada no és diferent, i el missatge que rep no és distint del que ha rebut altres vegades: “Lamentem...”. Aleshores, el món, tot el món trontolla i torna el desànim i la sensació de fracàs, que així com van passant els mesos es fa més pregona.
Està cansada, molt cansada, de no fer feina, de patir pel futur, de sentir-se inútil i frustrada, de passar pena a l’hora d’haver de fer front a les factures, de demanar ajuda, de sentir-se exclosa del món laboral. Sí, n’està molt cansada... i no sap com sortir-se’n.
Hi ha dies que comencen molt bé; hi ha dies que no s’haurien d’espatllar amb males notícies. Avui n’era un d’aquests. I si vol que aquest dia que prometia esperances acabi bé, haurà de fer-se forta. I se’n farà. Es posarà el seu millor vestit i sortirà disposada a ser optimista i ingènua. Demà, per ventura, rebrà el missatge que espera.
El ella no hauria de sentir mai es la sensació de fracàs, per que el fracàs no es d'ella si no de la societat que hem construint i que permet, gairebé diria que promociona, el fet de mantenir persones altament preparades i competents en situació d'stand by. D'aquesta manera els que tenen la "sort" de treballar, saben que una munió de gent està a les portes esperant i això fa que qualsevol reivindicació o queixa quedi ofegada per la por. No, no es just que a més a més ella senti que ha fracassat.
ResponElimina