Les històries de la memòria

L’olor dolcenca de la confitura que ha omplert les estances de la llar li recorda la mare. És una olor casolana, d’infantesa, de joventut, de maduresa. Sa mare era la que feia la confitura, les panades, els escaldums, el torró...; la que organitzava les reunions familiars, la que no va deixar perdre el costum de celebrar els reis, fins i tot quan no hi havia infants petits; la que sabia les històries familiars, i les contava amb tot de detalls, com si descrivís un quadre llargament observat. Sa mare era la memòria.

El dia de l’aniversari de cada un dels fills, davant del dinar fet especialment per a l’homenatjat, en contava les circumstàncies del naixement, què havia fet el dia abans, fins què havia menjat... En recordava el pes de cada un i descrivia el nadó com si el tingués davant: les orelles, els peus, les mans... I, malgrat que els fills s’ho sabien gairebé tot fil per randa, l’escoltaven atents, encisats per aquella veu nítida, serena, càlida.

Avui, mentre té cura de la confitura, la té present. De fet, sempre és present, sa mare. L’acompanya en tot moment, en les tasques més quotidianes, en les més insubstancials, en les més extraordinàries.

Al principi, era una presència dolorosa. L’absència en resultava insuportable. I de vegades encara sent el dolor punyent del punxó clavat al cor, però, tot i que l’enyora com el primer dia, ara el record és serè, plàcid. Bell.

Voldria poder tornar-hi a parlar, ni que fos una estona breu. I contar-li on viu, què fa, com han crescut els néts. Voldria dir-li que té noves il·lusions, que encara no s’ha decidit a posar cortines a la sala, perquè ha de menester el seu assessorament, que tots estan bé i què fa cada un, que les panades d’enguany, i també les de l’any passat, els sortiren bones, i que, malgrat la pena, estan aprenent a viure sense ella.

Voldria sentir-li aquella veu seva, tan càlida, tan estimada, i escoltar-la, una vegada més, contant les històries de la memòria. Aquelles que només s’aprenen de llavis dels pares o dels avis, les que ens expliquen qui som, les que ens uneixen als segles.

Voldria poder tornar-hi a parlar. I, si no quedava altre remei, tornar a acomiadar-se’n. Encara que sempre és present, fins i tot en l’olor dolcenca de la confitura.