Ja fa massa dies que no ha reprès el seu diari. Ha tengut molts quefers
aquests dies i poques coses a dir. Sobretot, això darrer, perquè si hom té
ganes de contar coses i necessita amb urgència escriure, troba temps.
Tanmateix, s’ha assegut algunes vegades davant el diari i ha començat uns
quants articles, però eren massa tristos, com el temps, plujós i grisós, i ella
havia de menester sol. Amb la pluja repicant a les finestres, una i altra
vegada tornaven les inseguretats i les incerteses i no vol tornar-hi, perquè
tornar-hi és refer un camí dolorós que hom necessita deixar enrere. No volia escriure
una nova pàgina d’angoixes i futurs incerts ni convertir aquest diari en un
plany perpetu. Tampoc no vol fer-se feixuga en el relat dels seus problemes,
que, d’altra banda, no són exclusius.
Ella és com un d’aquests mamífers que a l’hivern redueixen tant com poden
la seva activitat. El fred l’atemoreix. La pluja la intimida. I com les
plantes, reverdeix amb els primers indicis primaverals. No hi ha pensaments
tèrbols, quan el sol encalenteix.
Avui, a la fi!, el sol ha lluït amb tot el seu esplendor. Fins fa una
estona li arribaven alegres i despreocupades les rialles dels infants que
jugaven al jardí. Algun, fins i tot, s’ha banyat a la piscina i, valent i amb
els llavis blaus, ha afirmat que l’aigua no està freda. A la platja, els
primers prenedors de sol han exhibit les seves carns blanquinoses, i el passeig
que voreja la platja era ple de gent que, com ella, ha sortit a gaudir d’un dia
ben primaveral. En unes quantes setmanes, agrairà la frescor de les ombres.
Ara, però, mentre es treu de sobre l’hivern cerca la tebior del sol que la redimirà
de les penombres. Sí, s’hi estava bé avui al sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada