La insuportable feixugor dels dies

Cada dia s’assembla massa al dia que el precedeix i al dia que el seguirà. Cada dia, el sol surt per llevant i es pon per ponent, i cada dia, en el lapse de temps que transcorre entre un esdeveniment i l’altre, no passa res.

Cada dia, llevar-se del llit li exigeix un esforç sobrehumà; ha d’esmerçar tanta força de voluntat en l’empresa que després l’omple una buidor pregona, de la qual, sovint, no es recupera fàcilment.

Cada dia, passen hores abans no parli amb ningú. De cada dia el telèfon sona més poc i, tanmateix, no rep mai la telefonada que voldria. Aquella que l’obligàs a vestir-se ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. Aquella que la citàs per a l’entrevista.

Sí. Una entrevista és tot quant, de moment, demana. De fet, fa tant de temps que ningú no li ofereix ni la possibilitat d’interrogar-la, de conèixer-la per saber si és idònia o no per a un lloc de feina, que, ara mateix, se’n conformaria. Ja ni recorda quant de temps fa de la darrera. Sí, ara que hi ha fet memòria, se’n recorda. Era per a una plaça de becària. Però, qui vol una becària de quaranta-set anys i amb un currículum prou acceptable?

Ha enviat el seu currículum complet, abreujat, esquemàtic... i per a tants i diversos llocs de feina, que n’ha perdut el compte. El darrer, per a comercial. Menys de dues hores després d’haver-lo enviat ja l’informaven que quedava exclosa del procés de selecció. No se’n sorprengué gaire, el seu “perfil laboral” és als antípodes dels requisits. Però té tantes ganes de fer feina. Vol fer feina. I és una persona prou intel·ligent com per saber adaptar-se a les circumstàncies que aquests temps obliguen. Tot això ho va remarcar en la carta adjunta, però es veu que les persones encarregades de filtrar les demandes no ho varen tenir en compte. Tampoc no se n’estranya. L’allau de peticions deu obligar a passar uns sedassos molt fins.

D’altra banda, tot això l’ha agafada amb una edat que no és ni jove ni vella. Massa gran per fer part de les estadístiques de joves desocupats, massa jove per jubilar-se.

Molt sovint es recorda de P., el pare d’una companya de l’EGB. Devia tenir la seva edat, la que ella té ara, és clar, quan l’empresa per a la qual treballava va fer fallida. Aleshores, això no era tan corrent com és ara. Aleshores, els seus pares, amics de P., ho comentaren prou, en lamentaren molt la situació i compartiren amb P. i la seva esposa el desassossec i l’angoixa que provocà la cerca d’una nova ocupació. Aleshores, com ara, quedar-se sense feina passada la quarantena era, i és, una sentència difícil d’apel·lar. Un abisme s’obre ran ran dels peus de l’afectat: no és en joc només el dia d’avui. Tot el futur, tota la resta de la seva vida s’aguanta amb un fil d’embastar.

Però, ella, en un acte d'inconsciència involuntària, intenta no pensar gaire en tot això. Altrament, ni tota la força del món bastaria perquè cada matí s’aixecàs del llit i emprengués la feixuga tasca de fer diferent el dia d’avui.

No es vol conformar a tenir dies repetits, ni que la insuportable feixugor que s’apodera de cada dia se li encomani i no la deixi confiar i esperar que avui serà diferent d’ahir, i que, per ventura, sonarà el telèfon i s’haurà de vestir ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. I això, que pot passar en qualsevol moment, l'ha de trobar desperta, deixondida i preparada. Aquesta és la seva feina de cada dia.Diari d'una desocupada