De
moment, aquest diari li és més terapèutic del que havia imaginat.
Al principi, en la gènesi del projecte, només havia pensat que
havia de menester ocupar ni que fos un parell d’hores tantes hores
de no haver de pensar en res.
Quan
es quedà sense feina s’ho prengué com unes vacances durant les
quals hom aprofita per posar al dia aquelles coses domèstiques que
en la rutina d’una persona “ocupada” queden postergades per a
un altre moment, perquè no són urgents, perquè la seva
realització, o no, no té altres conseqüències... Tenir al dia la
paperassa, posar ordre en els armaris, fer una triadella de les peces
de vestir que fa anys quedaren arraconades en l’armari i que mai
més no es tornaran a lluir, col·locar els jerseis per colors i
deixar els calaixos de la roba interior com si s’haguessin
d’exhibir, recompondre els llibres i els discs per ordre alfabètic,
fer dissabte de bon de veres en cada una de les estances de la
llar... Hi havia tantes coses per fer i en les quals, diguem-ho clar,
passava gust, que gairebé agraí aquella pausa laboral imposada. Poc
a poc, però, quan aquelles vacances obligades s’anaven allargant
més del que havia previst, quan començà a veure que no seria tan
fàcil com es pensava tornar a la vida de “persona ocupada”, quan
dels currículums que enviava no rebia cap resposta, vingué una
certa preocupació, que es transformà en desànim, així com anaven
passant els mesos.
Per a
ella, una de les conseqüències més terribles d’aquesta situació
de desocupació laboral és la inseguretat en ella mateixa i en les
seves capacitats i aptituds. Quan es mira ofertes de feina, per més
poca qualificació que es requereixi, no compleix mai tots els
requisits. Per començar, hi ha la qüestió de l’edat. Per a molts
de llocs de feina, hi ha un límit d’edat, que ella supera de
bastant. D’altra banda, hi ha les capacitacions acadèmiques. I en
llegir-les, es pregunta si no s’equivocà de cap a cap en
l’orientació que va donar als seus estudis. Si la seva
especialització, més que afavorir-la en el mercat laboral actual,
no és un greu entrebanc.
Tanmateix,
optimista com és, es resisteix a claudicar i vol pensar que, un
moment o altre, hi haurà un lloc de feina al qual pugui aspirar.
Mentrestant,
s’ha imposat l’obligació d’escriure cada dia una pàgina
d’aquest diari. I aquesta obligació, com deia al principi
d’aquestes lletres, i malgrat que només fa un dia que inicià
aquesta tasca, comença a tenir unes conseqüències que no havia
previst.
Per
desídia, per deixadesa, havia bandejat un somni de dedicació a la
literatura. I havia oblidat que l’exercici de l’escriptura li
planteja reptes i satisfaccions als quals havia anat renunciant.
I,
encara més, i més greu, havia oblidat que, mitjançant
l’escriptura, pot donar forma a tantes idees, sentiments, passions,
neguits, esperances, l’expressió dels quals, molt sovint, no sap
verbalitzar. Voluntàriament havia abandonat la pràctica d’una
activitat que li és plaent!
Tan
profund és l’avenc en el qual havia romàs tant de temps? Comença
a ser-ne conscient. I a l’escalada
d’aquestes profunditats dedica ara totes les seves forces.
Conec a una dona que després de tractar de centrar-se professionalment durant un llarg període vital, va aconseguir allò que quatre anys abans li semblava imposible: estudiar una diplomatura en una determinada disciplina jurídica; tenir una carta de presentació. Ho va aconseguir: combinant estudi, treball i família (esport d'alt risc) a força d'empenyorament i sacrifici. Quan va obtenir la titulació, la il • lusió, es va esvair per algun dels intersticis en els què s'havia infiltrat una altra passió, que d'alguna manera, havia estat bategant al seu interior sense que les seves circumstàncies li permetessin adonar-se'n. En una festa de final de curs algú li va comentar: "el teu pensament es a un altre lloc". I efectivament, la seva presència hi era a aquella festa, però els seus anhels es perdien en un estrany indret compost de llums, ombres i confusió, molta confusió. Entrant gairebé en els quaranta arribà a la conclussió de no haver fet res més en la seva vida, que tractar de rendibilitzar tot allò après i el més trist és que tot aquell aprenentatge li havia deixat d'interessar. Gairebé sense aconseguir escapar d'aquell escriptori, enfront al que havia estat asseguda tants anys, es va descobrir a si mateixa donant explicacions a algú que la contemplava amb cara de sorpresa:
ResponElimina- Què fas?
- Estic escrivint un conte.
Es matriculà en un taller d'escriptura, i va començar a inventar-se històries, alhora que tractava d'entendre els fonaments del relat. Va partir de zero, novament de zero. S'ha convertit en una drapaire del temps, abandonat moltes d'aquestes tasques de la llar que requereixen la seva intervenció: l'ordre dels seus calaixos és inexistent, a vegades s'oblida de la roba que té. Diàriament, en el trajecte d'anada i tornada del seu treball es qüestiona a si mateixa: el seu paper com a mare, l'absurd del seu treball, el perquè de la escriptura No hi ha res pitjor que aquesta contínua autocensura.
Ha escrit deu contes, en aquest temps, i segueix fent taller i escrivint, com pot i sense suports. A casa ni tan sols la llegeixen, pensen que és un capritx passatger. No tinc cap dubte, que d'haver llegit el testimoni d'aquesta "desocupada", la envejaria . Li aconsellaria que invertís totes les seves forces i tot el seu temps, beneït temps, en un projecte literari. Conec a aquesta dona des de fa molt, i estic convençuda que ella pensa que, a la literatura, val la pena dedicar-li la vida. La vida sencera.
Ànims i a escriure, et sobra fusta.