Com
les botigues d’un temps que, passada la corrua de les festes de
nadal, cap d’any i reis, feien inventari de les existències dels
seus productes, ella volgué fer arqueig del seu estoc. Faltaven
poques hores perquè 2014 quedàs liquidat del tot i, malgrat que és
un tòpic ben generalitzat, era un bon moment per fer balanç i per
preparar-se per als dotze mesos següents.
S’assegué
davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador i començà
l’article que havia de cloure l’any... Però hagué d’abandonar
la tasca d’escriure’l, perquè alguna feina urgent requerí la
seva atenció. Guardà l’article a la carpeta de les coses
pendents, on ha romàs fins avui. D’això fa cinc mesos.
2014
començà malament. Dit així, talment, sense pal·liatius ni
atenuants. Uns mesos abans havia escrit que era dins el túnel, la
sortida del qual ni podia albirar. Un túnel que la mantenia en la
foscor més absoluta i que, a poc a poc, s’anava transformant en un
pou en què s’anava enfonsant, malgrat els seus esforços titànics,
i que l’anava sumint en la penombra de les inseguretats més
insalvables. Un dia, però, rebé un correu electrònic i, un altre
dia, sonà el telèfon. I una claror tènue anuncià, com
d’amagatotis, la sortida del túnel.
D’això
fa un any, al llarg del qual ha anat enllaçant encàrrecs de
correccions de llibres i alguna traducció. Ara és una treballadora
per compte propi. I, tot i el retard en el cobrament d’algunes
factures —la qual cosa la manté
encara en una certa precarietat econòmica—, està molt
contenta i torna a reconèixer-se davant el mirall de la seva
consciència. Fins i tot es troba més guapa i atractiva.
Sap
que aquesta nova situació no és definitiva: no té la seguretat
d’un contracte ni d’una nòmina a final de mes, però aquest és
el present dels autònoms, que cada dia han de treballar per
guanyar-se nous clients, per aconseguir nous encàrrecs...
Tanmateix,
per a aquesta dona que tant de temps ha estat desocupada l’important
és que ha deixat de ser invisible, que ha recuperat seguretats que
pensava perdudes per sempre, que es torna a confiar en la seva
experiència i els seus coneixements, que cada dia li ofereix
possibilitats de ser útil, que futur no és un mot maleït ni
carregat d’incerteses...
Mira
enrere i es veu tensa i trista. I, això no obstant, no pot deixar de
reconèixer que, malgrat tot, ha tingut molta de sort. Sí, molta de
sort, perquè aquest llarg camí de desesperança no l’ha fet sola.
La presència, la companyia i el recolzament de la seva família,
dels seus amics (tants d’amics i tan bons amics!), han estat del
tot primordials perquè no ho abandonàs tot, perquè no es fes
fonedissa per sempre. No els podrà correspondre mai el seu suport
incondicional.
També,
i no és gens negligible, ha d’agrair totes les persones que han
visitat aquest bloc, que han llegit aquests pensaments i que, sense
saber-ho, l’han ajudada: no es poden imaginar la il·lusió que li
feia veure que algú des dels Estats Units, Rússia, Luxemburg,
Alemanya, Noruega, França, Ucraïna, el Regne Unit, els Països
Baixos o Espanya, per posar alguns exemples, s’interessàs, ni que
fos per casualitat, pel diari d’aquesta dona desocupada.
Gràcies
a tots!
S’havia
assegut davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador per
fer inventari i començà l’article que havia de cloure l’any...
i la seva llarga, llarguíssima, estada a la llista de persones
desocupades. Sí, a la fi, després de quaranta mesos d’inactivitat
laboral, torna a estar ocupada!
A la fi!!!
ResponEliminaJa pots tancar el bloc, encara que seria una pena que deixassis d'escriure, perquè ho fas molt bé. Què tal si li canvies el nom? "Diari d'una ocupada"... tal vegada.
Enhorabona per tot.
mariantònia
Nina, estaves tan ocupada que t'has torbat 5 mesos! canvia el nom del blog i posa-hi Diari d'una súperocupada!
ResponEliminaBesades
Enhorabona Carme, no saps quant m'alegro !!!!
ResponElimina