«No sé fer altra cosa...»

Passeja per la ciutat, un dia qualsevol, sense rumb, sense presses, de tant en tant s’atura davant un mostrador, més per curiositat que per interès del que s’hi exhibeix. Sempre li ha agradat deambular i observar les ciutats: els carrers i les places, els monuments i els edificis, les botigues noves i les de tota la vida, tots aquells elements que les caracteritzen, i la gent que hi habita.

Es topa amb na M., que passeja el seu fill de dos anys. Fa temps que no s’havien vist i es posen al dia.

Na M., bastant més jove que aquesta dona desocupada, també és editora d’una petita editorial familiar que son pare posà en marxa fa més de vint anys. Tanmateix, li comenta que les coses no van bé i que han hagut de fer un ERO temporal del qual ella és una de les afectades.

La conversa, com és natural, se centra en la manca d’expectatives futures, tant de l’empresa familiar com de les personals.

—No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa... —confessa finalment na M. I en aquesta confessió hi ha orgull i desesperança.

Sí, orgull i satisfacció, perquè ha esmerçat molts d’esforços en la seva formació, perquè de ben joveneta sabia què volia fer en ser «gran», i a la consecució d’aquest objectiu, que tenia tan clar, ha dedicat molt de temps. Però, ai las!, aquesta gran depressió econòmica està fent malbé totes les seves il·lusions i el seu somni de joventut. I, ara, la desesperança, el descoratjament i el neguit presideixen els seus pensaments.

S’acomiaden i en el comiat hi ha implícits desigs de coratge i d’audàcia per afrontar el que vindrà.

Aquesta dona desocupada continua el passeig, però ja no li interessa el que l’envolta. La ciutat ha desaparegut. La conversa amb na M. ocupa tot el seu pensament: «No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa...» Ella pot dir el mateix.

Recorda les ofertes de feina que cada dia es mira. Predominen les relacionades amb comercials de tota casta... Vol donar-se ànims: un dia o altre s’hauran de tornar a menester correctors de text, redactors, editors...

Tanmateix, no aconsegueix alliberar-se fàcilment de la inquietud que tan sovint, de tres anys d’ençà, la rosega i l’afebleix.